Una Quaresma per el temps actual
Enguany la Quaresma ens ha arribat de sobte; no diré que ens hagi agafat una mica desprevenguts, perquè tots tenim calendaris, però la veritat és que del dia dels Reis al dimecres de Cendra hi ha hagut tan sols un mes dia per dia i tot ha anat molt aviat. En els temps que corren, hem de seguir parlant de Quaresma? No és quelcom desfasat, que no encaixa amb la vida moderna? Tenen sentit encara les paraules ejuni i abstinència? I els mots conversió, desert, silenci, pregària, camí... diuen qualque cosa? No sé si ha o no respostes per a tots els gusts; el que sí és cert és que hi ha moltes persones que troben que la Quaresma, tal com la tenim, no encaixa amb la mentalitat dels creients dels nostres dies. Com en tantes altres realitats, crec sincerament que no hem sabut “vendre” aquest “producte eclesial” que és la Quaresma. Aquesta, gairebé sempre, ha estat considerada des d’un caire negatiu, trist, ple de privacions. El dejuni i l’abstinència, ben entesos, igual que la pregària i l’almoina són camins per arribar amb més facilitat a Déu. El que fa gràcia és que els dos únics dies de dejuni que actualment conserva l’Església (dimecres de cendra i Divendres Sant) són ridiculitzats per un sector de persones que es consideren catòliques i llavors, aquestes mateixes persones, fan un dia pràcticament de dejuni setmanal per mantenir la silueta, conservar l’estètica i millorar la salut. Igualment, n´hi ha que troben que la pregària, el silenci, l’experiència de desert quaresmals no condueixen en lloc, i llavors aquests mateixos se dediquen a pràctiques tan respectables com el ioga, el zen, o meditacions transcendentals, això sí, orientals. Amb el tipus de vida que portam actualment, d’estrès, de presses, de poca reflexió, de caminar com autòmates, és bo l’exercici de la Quaresma que ens proposa l’Església, i no sols per una ascesi corporal, sinó sobretot i especialment per facilitar-nos el camí d’un retrobament personal i comunitari amb Jesucrist. El temps quaresmal és aquell en que la crida
de Déu a la conversió es fa més explícita.
El temps en el qual l’Església ens ofereix abundosament
la Paraula de Déu, la gràcia del Sagrament de la Reconciliació,
l’Eucaristia que consolida el nostre retorn al Senyor. Convertir-se és, doncs, per Pau, transformar-nos
en dones i homes nous. El vocabulari que ell empra, ens aclareix que
la renovació no consisteix en crear altres creients i altres
comunitats, sinó en fer que aquests creients i aquestes comunitats
siguin “altres”, és a dir, més impregnats
de la passió per Déu, més tocats per la debilitat
cap als pobres, més modelats en la seva conducta pels valors
evangèlics, més autèntics testimonis de la fe. Andreu Genovart Orell
|
Enguany la Quaresma ens ha arribat de sobte; no diré que ens hagi
agafat
una mica desprevenguts, perquè tots tenim calendaris, però la
veritat és que del
dia dels Reis al dimecres de Cendra hi ha hagut tan sols un mes dia per dia
i tot
ha anat molt aviat.
En els temps que corren, hem de seguir parlant de Quaresma? No és quelcom
desfasat, que no encaixa amb la vida moderna? Tenen sentit encara les paraules
dejuni i abstinència? I els mots conversió, desert, silenci,
pregària, camí... diuen
qualque cosa?
No sé si ha o no respostes per a tots els gusts; el que sí és
cert és que hi ha
moltes persones que troben que la Quaresma, tal com la tenim, no encaixa amb
la mentalitat dels creients dels nostres dies.
Com en tantes altres realitats, crec sincerament que no hem sabut “vendre”
aquest “producte eclesial” que és la Quaresma. Aquesta,
gairebé sempre, ha
estat considerada des d’un caire negatiu, trist, ple de privacions.
El dejuni i
l’abstinència, ben entesos, igual que la pregària i l’almoina
són camins per arribar
amb més facilitat a Déu.
El que fa gràcia és que els dos únics dies de dejuni
que actualment conserva
l’Església (dimecres de cendra i Divendres Sant) són ridiculitzats
per un sector de
persones que es consideren catòliques i llavors, aquestes mateixes
persones, fan
un dia pràcticament de dejuni setmanal per mantenir la silueta, conservar
l’estètica
i millorar la salut.
Igualment, n´hi ha que troben que la pregària, el silenci, l’experiència
de desert
quaresmals no condueixen en lloc, i llavors aquests mateixos se dediquen a
pràctiques tan respectables com el ioga, el zen, o meditacions transcendentals,
això sí, orientals.
Amb el tipus de vida que portam actualment, d’estrès, de presses,
de poca
reflexió, de caminar com autòmates, és bo l’exercici
de la Quaresma que ens
proposa l’Església, i no sols per una ascesi corporal, sinó
sobretot i especialment
per facilitar-nos el camí d’un retrobament personal i comunitari
amb Jesucrist.
El temps quaresmal és aquell en que la crida de Déu a la conversió
es fa més
explícita. El temps en el qual l’Església ens ofereix
abundosament la Paraula de
Déu, la gràcia del Sagrament de la Reconciliació, l’Eucaristia
que consolida el
nostre retorn al Senyor.
La Quaresma és una invitació a la conversió, a la reconciliació,
al canvi
d’orientació de la nostra vida, a la renovació interior,
despullant-nos, (per expressarho
en el llenguatge de Sant Pau) de “l’home vell” i revestir-nos
de “l’home
nou,” creat a imatge de Déu per portar una vida santa”.
Convertir-se és, doncs, per Pau, transformar-nos en dones i homes nous.
El
vocabulari que ell empra, ens aclareix que la renovació no consisteix
en crear
altres creients i altres comunitats, sinó en fer que aquests creients
i aquestes
comunitats siguin “altres”, és a dir, més impregnats
de la passió per Déu, més
tocats per la debilitat cap als pobres, més modelats en la seva conducta
pels valors
evangèlics, més autèntics testimonis de la fe.
Andreu Genovart Orell